Nova ubicació

Benvolguts,

Aquells que durant un temps veu seguir aquest bloc segur que ja us heu adonat que està més mort que viu. Bloc.cat ha deixat de donar suport als usuaris i moltes de les noves eines són molt difícils d’utilitzar aquí. He estat un temps llarg fent proves amb diferents allotjaments i eines d’edició de blocs i finalment, com tants d’altres, m’he passat a wordpress amb allotjament propi. A partir d’ara el bloc el podreu trobar a http://coriach.zobyhost.com. La vida del món fal·laç acaba aquí. No m’atreveixo a dir que
definitivament perquè aquesta estètica retro m’agrada força, però no
sóc prou avançat amb wordpress per fer res de semblant.

Els qui el tigueu subscrit a través de feedburner espero fer els canvis correctament perquè no noteu cap canvi.

3s comentaris

Consell Municipal de la Joventut de Terrassa

Per tal de centrar el tema crec que és útil recordar d’on venim: A Terrassa existeix un Consell Local de la Joventut fundat de comú acord per la majoria d’entitats terrassenques que uns quants han segrestat per al seu gaudi particular tot expulsant-ne els membres que no pensaven com ells bé de manera formal bé deixant-los de convocar ni enviar les actes de les reunions. D’aquesta manera fa anys que el Consell de la Joventut de Terrassa ha perdut tota representativitat i legitimitat per a pronunciar-se en nom de tots.

Per tal de superar aquesta etapa de segrest i sectarització del consell ahir al vespre s’aprovà al Ple Municipal el reglament que haurà de regir el Consell Municipal de la Joventut de Terrassa amb el vot favorable de totes les forces polítiques a excepció d’ERC. En les darreres setmanes (fins i tot mesos) les diverses forces polítiques i entitats hem anat parlant d’aquest tema, però el debat ha estat viciat d’inici.

[@more@]

En primer lloc per un procés de creació inadequat que s’anuncià el mes de setembre en una entrevista que el regidor de joventut concedí al Diari de Terrassa i que continuà el mes de novembre en una convocatòria del teixit associatiu juvenil de Terrassa en la qual es presentà per primera vegada una proposta de reglament.
D’aquesta reunió se n’autoexclogueren les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya tal com anunciaren en roda de premsa el dia abans per disconformitat
amb el model que s’anava a presentar i que, recordem-ho, la resta d’entitats encara desconeixiem.

Si bé des de la Joventut Nacionalista de
Catalunya compartim la disconformitat, ja que la proposta inicial distava molt
de l’automia que seria desitjable d’un Consell de Joventut homologable pel Consell
Nacional de la Joventut de Catalunya, vam optar per treballar seriosament, no
fer declaracions de cap tipus i introduir esmenes al text en la seva tramitació
per tal d’acostar el model de la regidoria al que defensa la nostra
organització.

D’aquesta manera vam arribar a un acord que
permeté incloure una disposició addicional recollint que el CMJ sigui un
organisme provisional que es reconvertirà en un Consell de Joves autònom i
jurídicament independent en el moment en que el plenari del consell així ho
sol·liciti alhora que suprimírem la capacitat de l’Ajuntament per modificar
unilateralment aquest reglament.

Des de la JNC creiem que atenent al llarg
període en què les entitats juvenils de Terrassa no han tingut un espai comú de
relacions el CMJ que s’acaba d’aprovar pot ser un bon punt de partida per
revitalitzar l’associacionisme juvenil i que amb les esmenes introduides i el
treball de pedagogia per a explicar el model nacional a la resta d’entitats de
la ciutat Terrassa pot recuperar una entitat de prestigi que sigui punt de
trobada. Per aquest motiu vam creure oportú donar suport a la creació d’aquest
consell i en participarem activament per tal que esdevingui, finalment, un
espai participatiu, creatiu, transparent i deliberatiu, jurídicament independent,
per tota la joventut terrassenca.

Finalment creiem que és de justícia
reconèixer la voluntat de suma que han mostrat totes les parts implicades en
aquest procés i celebrem que finalment les JERC, tot i la seva oposició en la
votació final, hagin decidit retornar al consell per defensar des d’allà un
model que, com ja hem esmentat, compartim.

6s comentaris

De trens, olimpíades i puteria

Darrerament torno a tenir la sensació que els opinadors i analistes de la cosa mediàtica presenten símptomes de retinosi pigmentària: hi veuen bé al centre del seu camp de visió, però han perdut la visió perifèrica. Si no, no m’explico com carai no s’adonen de què va en realitat tot això de muntar uns Jocs Olímpics d’Hivern i concretament amb la candidatura aragonesa. De fet, però, és un tema crònic: tampoc se’n van assabentar gaire durant l’Expo de Zaragoza.

Organitzar grans esdeveniments aporta inversions directes i el potencial d’obtenir-ne d’indirectes derivades de posicionar la ciutat o regió al món. Si el governant és prou espavilat intentarà canalitzar aquest potencial i en el supòsit que sigui un polític amb la capacitat que seria desitjable d’un governant (cosa no sempre garantida) cercarà que les inversions li dónin un rendiment econòmic sostingut al seu territori (suposo que no cal dir-ho: en cas contrari cercarà un rendiment electoral a curt termini).

Feta la innecessària prèvia, quin interès pot tenir una ciutat com la capital aragonesa a coordinar-se amb el llogaret de Jaca en aquest intent d’obtenir uns Jocs Olímpics d’Hivern vistos els clamorosos fracassos de les set (sí, com els pecats capitals) fracassos anteriors? Què hi guanyaria una Zaragoza que veuria com les competicions de neu es farien a molts quilòmetres i que les "indoor" es celebrarien a l’ara tant esmentat poble més famós per portar el mateix nom que una cançó de Manolo Escobar? Celebrar les cerimònies d’inauguració i clausura i capitalitzar la potencialitat econòmica que comentava al principi. Una obvietat més que escric en aquest article, deveu pensar. Doncs encara n’escriuré una altra, d’obvietat, però resulta que és aquella que deslloriga la meva queixa de les primeres ratlles. Cap on poden els senyors Iglesias i Belloch canalitzar el posicionament mediàtic i econòmic? Cap al projecte conegut com TCP, aquella perforació insostenible tant atenent el criteri mediambiental com l’econòmic per dessota del massís dels Pirineus per tal d’encabir-hi trens de mercaderies provinent des dels ports d’Algeciras i València que recorrerien 700 quilòmetres sense donar servei directe a cap port i guanyant alçada amb un cost energètic descomunal.

[@more@]

Si acceptem l’exposat fins ara hi és consubstancial acceptar que l’entrada a la cursa olímpica de Barcelona afecta la situació. I en preguntar-se com és quan ens endinsem en l’excitant món de la conjectura, els supòsits, les anàlisis i les pseudo-anàlisis. Jo també faré la meva (la meva "què" decidiu-ho d’entre les categories anteriorment exposades). Evidentment per fer-ho cal prendre alguna premisa, en el meu cas la següent: la puteria. I la clau és que el nivell d’aquesta qualitat en els polítics catalans i els espanyols presenta una diferència abismal en "favor" dels darrers. Vegem com crec que pot evolucionar la situació:

Escenari 1.- El COE decideix presentar la candidatura de Zaragoza-Jaca-Pirineos i aquesta guanya. Na Maleni, n’Iglesias i en Belloch dónen l’impuls definitiu al projecte de la TCP aprofitant l’embranzida publicitària dels Jocs. (En aquest escenari la presència o no de la candidatura de BCN no té cap trascendència).
Escenari 2.- El COE decideix presentar la candidatura de Zaragoza-Jaca-Pirineos i aquesta perd. Iglesias i Belloch fan el ploricó i exposen el greuge que els ha suposat la competència interna de Barcelona, que els ha debilitat la candidatura. Com a mesura compensatòria el govern central i na Maleni dónen l’impuls definitiu al projecte de la TCP.
Escenari 3.- El COE decideix presentar la candidatura de Barcelona i aquesta guanya. L’argument basat en les grans inversions rebudes per Barcelona és aprofitat pels aragonesos per a reclamar mesures compensatòries ja que de ben segur si s’hagués optat per defensar la seva candidatura aquesta hauria guanyat i s’hauria endut les inversions. Aprofitant aquesta carta es dóna l’impuls definitiu al projecte de la TCP.
Escenari 4.- El COE decideix presentar la candidatura de Barcelona i aquesta perd. Faci’s un refós de les conseqüències exposades en els escenaris 3 i 4.

I mentrestant què farien els polítics catalans? En qualsevol dels escenaris exposats treballarien amb els estàndards europeus de duresa i seriositat, sistema demostrat altament ineficient davant els nivells de puteria dels polítics espanyols.

I ara diré allò tant superb (ja que m’acusen de ser-ne molt als comentaris de l’aterrassa.cat) de: i si no… al temps!

Desactiva els comentaris

Punt de partida

Avui he enviat aquest article al Diari de Terrassa per si ténen a bé de publicar-lo a la seva edició de demà. Aquí el podeu llegir en primicia.

Escric aquestes línies amb la ment posada en el proper diumenge 13 de desembre. A l’àrea d’influència i relacions tradicional de Terrassa tres municipis seran consultats sobre la independència de Catalunya. Ullastrell, Castellbisbal i Sant Cugat del Vallès seran els hereus d’Arenys de Munt a la zona amb una iniciativa que comparteixen amb altres 160 municipis del país i que pretén quelcom tant simple com preguntar a la ciutadania si desitja que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent,
democràtic i social integrat a la Unió Europea. Tant simple com això però alhora tant trascendent! Perquè les consultes populars aprofundeixen en la
implicació ciutadana en la presa de decisions, és clar que sí, però sobretot perquè aquesta consulta pot significar un punt de partida vers l’horitzó més clar que ha tingut mai aquesta nació. Un viatge pel que duem l’embranzida de les generacions que han liderat i impulsat el país en els darrers anys, i que no podriem iniciar si d’altres no l’haguessin amarrat malgrat totes les adversitats en els temps difícils, però pel que ara necessitem un impuls més: l’impuls que només li pot donar el poble sencer.

I és que tot i no ser vinculants, si tots aquells que en tinguin ocasió el dia 13 i tots aquells que la tindrem en breu anem a votar i apostem fort pel sí estarem dient que sí a construir un nou somni col·lectiu. Un somni en forma d’Estat que, justament per nou i per fer-lo entre tots, l’aconseguirem molt més proper a la ciutadania, més eficient, més transparent i més obert. Podem construir un país ple d’oportunitats, on es premïi el mèrit, just de portes endins i solidari de portes enfora, equilibrat i sostenible alhora que pròsper.

És clar que les meves paraules no són profecia, i que com tots els pobles podem fer coses malament, però són convenciment. Convenciment que tots aquells que conformem Catalunya, vinguem d’on vinguem i parlem la llengua que parlem, som capaços del millor quan hi posem el coll.

La millor garantia d’èxit és la implicació col·lectiva i el primer pas per això és anar a votar diumenge (o quan ens toqui), i fer-ho amb la papereta del SÍ.

Desactiva els comentaris

Punt de partida

Avui he enviat aquest article al Diari de Terrassa per si ténen a bé de publicar-lo a la seva edició de demà. Aquí el podeu llegir en primicia.

Escric aquestes línies amb la ment posada en el proper diumenge 13 de desembre. A l’àrea d’influència i relacions tradicional de Terrassa tres municipis seran consultats sobre la independència de Catalunya. Ullastrell, Castellbisbal i Sant Cugat del Vallès seran els hereus d’Arenys de Munt a la zona amb una iniciativa que comparteixen amb altres 160 municipis del país i que pretén quelcom tant simple com preguntar a la ciutadania si desitja que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent,
democràtic i social integrat a la Unió Europea. Tant simple com això però alhora tant trascendent! Perquè les consultes populars aprofundeixen en la
implicació ciutadana en la presa de decisions, és clar que sí, però sobretot perquè aquesta consulta pot significar un punt de partida vers l’horitzó més clar que ha tingut mai aquesta nació. Un viatge pel que duem l’embranzida de les generacions que han liderat i impulsat el país en els darrers anys, i que no podriem iniciar si d’altres no l’haguessin amarrat malgrat totes les adversitats en els temps difícils, però pel que ara necessitem un impuls més: l’impuls que només li pot donar el poble sencer.

I és que tot i no ser vinculants, si tots aquells que en tinguin ocasió el dia 13 i tots aquells que la tindrem en breu anem a votar i apostem fort pel sí estarem dient que sí a construir un nou somni col·lectiu. Un somni en forma d’Estat que, justament per nou i per fer-lo entre tots, l’aconseguirem molt més proper a la ciutadania, més eficient, més transparent i més obert. Podem construir un país ple d’oportunitats, on es premïi el mèrit, just de portes endins i solidari de portes enfora, equilibrat i sostenible alhora que pròsper.

És clar que les meves paraules no són profecia, i que com tots els pobles podem fer coses malament, però són convenciment. Convenciment que tots aquells que conformem Catalunya, vinguem d’on vinguem i parlem la llengua que parlem, som capaços del millor quan hi posem el coll.

La millor garantia d’èxit és la implicació col·lectiva i el primer pas per això és anar a votar diumenge (o quan ens toqui), i fer-ho amb la papereta del SÍ.

Desactiva els comentaris

Petit despertar

Certament aquest espai porta molt de temps abandonat. Mesos, des d’abans de l’estiu. Ho ha estat per manca de temps, i també per cert esgotament, falta de creativitat i molts posts mai publicats perquè els trobava mancats d’estil. Però ho ha estat, sobretot, per desencís.

No els puc assegurar que això sigui un retorn de la producció pròpia a la catosfera (del món del microblogging i els comentaris a l’aterrassa.cat no n’he marxat mai), però avui paga la pena de reproduir l’editorial conjunt de 12 diaris catalans (La Vanguardia, El Punt, l’Avui, El Periódico, el Diari de Girona, el
Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió7, El 9 Nou, Diari de
Sabadell i Diari de Terrassa) :

Després
de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres
tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu
prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre
sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del
2006 pel Cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent
encapçalament: "Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els
ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a
sancionar la llei orgànica següent". Serà la primera vegada des de la
restauració democràtica de 1977 que l’Alt Tribunal es pronuncia sobre
una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació
és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal
Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una
quarta cambra , confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts
Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.
Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no
obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen
el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez
Tremps), està recusat després d’una espessa maniobra clarament
orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto
García-Calvo), ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre
continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a
conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la
renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez
Zapatero com el "cor de la democràcia". Un cor amb les vàlvules
obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui
lliures de soscaire o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que
està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al
tribunal -un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions
aquest s’ha mostrat a si mateix-no farem més al·lusió a les causes del
retard en la sentència.

La
definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut , amb la
consegüent emanació de "símbols nacionals" (¿que potser no reconeix la
Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i
nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana;
l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre
l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més
evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part
significativa del tribunal sembla que està optant per posicions
irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que
tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser,
lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No
ens confonguem, el dilema real és avenç o retrocés; acceptació de la
maduresa democràtica d’una Espanya plural, o bloqueig d’aquesta. No
només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa
dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la
pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que
podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre
l’Estatut en un veritable tancament amb forrellat institucional. Un
enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el
seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant,
no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular
contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la
societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).
L’Alt Tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència
espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que
van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys
setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat,
plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i
confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les
costures més rígides del vell Estat-nació. Estan en joc els pactes
profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la
història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar
un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel
romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.

Hi
ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha
alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver
de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat
catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició
cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir
una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus
impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la
transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la
internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la
capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que
el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea , una llengua que en
lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu
escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per
descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat
d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva
dignitat; convé que se sàpiga.

Som
en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el
Constitucional decideixi atenent a les circumstàncies específiques de
l’assumpte que té entre mans -que no és si no la demanda de millora de
l’autogovern d’un vell poble europeu-, recordant que no existeix la
justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la
qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a
recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a
referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables
contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic,
per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les
contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada
a assistir impassible al menyscapte de la seva dignitat. No desitgem
pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges,
però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement
de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un
finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les
infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment
plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari,
la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una
societat responsable.

Desactiva els comentaris

Doble moral legal espanyola

Una actualització ràpida per mostrar-vos la proverbial doble moral hispànica.

En signar la Convenció Internacional dels Drets Econòmics Socials i Culturals de l’ONU el Pakistan, l’any 2004, es prengué certes reserves contra les que el Regne d’Espanya al·legà el 15 de novembre del 2005:

"The Government of the Kingdom of Spain points out that regardless of
what it may be called, a unilateral declaration made by a State for the
purpose of excluding or changing the legal effects of certain
provisions of a treaty as it applies to that State constitutes a
reservation.

The Government of the Kingdom of Spain considers that the Declaration
made by the Government of the Islamic Republic of Pakistan, which seeks
to subject the application of the provisions of the Covenant to the
provisions of the constitution
of the Islamic Republic of Pakistan is a
reservation
which seeks to limit the legal effects of the Covenant".

Un posicionament lògic i que jo reclamaria del govern del meu estat en signar un tractat internacional de tant nivell. El curiós del cas és que al seu article número 1, l’esmentada convenció proclama:

"1. All peoples have the right of self-determination. By virtue of that
right they freely determine their political status and freely pursue
their economic, social and cultural development."

Resulta curiós, doncs, que constantment ens repeteixin (com avui ha fet la senyora de la Vega) que "L’autodeterminació no hi cap, a la Constitució, no hi ha lloc per als dubtes". Si les al·legacions del Regne d’Espanya diuen que la Convenció està per sobre les constitucions dels estats signants, ens poden deixar votar tranquils, si us plau?

Desactiva els comentaris

Apunts breus

No us penseu que encara estic de vacances, és que encara no he decidit sobre quina de les següents escenificacions vaporoses i enervants escriure:

  • El Rickybusiness (segons on vagi li acabaré traslladant un dels cants més famosos dels camps de futbol: el de "Guti, Guti, Guti…")
  • Les declaracions de calçotada d’estiu dels quatre barons "catalanistes" del PSC, aquelles que fan per emplenar pàgines de diari però que, com demostra la història, no se’ls pot fer cas.
  • La nova picabaralla interna entre els que diuen que hem de sortir al carrer a "rajar" de la sentència TC sobre l’Estatut i els que diuen que hem de sortir dient que res d’estatuts, que independència.
  • La mani falangista del 13 de setembre a Arenys, coincidint amb una consulta popular sobre la independència de Catalunya, que el conseller d’interior autoritza a 500 metres del punt de votació.
  • La patètica reordenació del trànsit a Ca n’Aurell que impedeix l’entrada als carrers de la zona nord del barri des de l’est, a la que no trobo cap tipus de justificació intel·lectualment acceptable.
  • El PSOE treient el corredor ferroviari Mediterrani de l’agenda de prioritats europees en favor de la perforació de 30km de roca massisa a 1000 metres d’alçada, pel Pirineu aragonès.
  • El Durao-Barroso dient que els catalans hem de jutjar més Europa pels diners que ens aporta que per la no-oficialitat del català, obviant que Catalunya aporta més a Europa del què en rep.
  • La merda de "Camping Port de la Vall" on vaig anar a morir aquest estiu.

Desactiva els comentaris

Donaire plega

Gairebé tothom mereix el meu respecte, ben pocs la meva admiració i, d’entre aquests darrers, no arriben a quatre els que són socialistes. No els anomenaré tots, que encara s’inflarien i és millor que perdin la línia a base de cerveses i bon menjar que no d’afalacs que després m’hagi d’empassar jo quan ens enfrontem políticament, però d’un sí que en diré alguna cosa, impulsat segurament per allò dels homenatges a posteriori que tant ens agraden per aquestes contrades: Jose Antonio Donaire deixa la política parlamentaria. El diputat per Girona del PSC avisava divendres pel seu Twitter que aquell era el seu darrer ple però ho feia a unes hores en què servidor ja era a l’Escola d’Estiu de la JNC. Anunciava la retirada justament en el mateix ple en què encaixavem la mà analògicament per primera vegada després de mil i una discussions digitals, que ja és mala llet. El ciber-diputat més actiu en el món 2.0 del bloc de govern, el què el feia estar a l’epicentre de totes les disputes polítiques digitals, diu que en té prou. I amb ell s’acaba el sa exercici de la confrontació d’idees i dades amb algú proper al tripartit.[@more@]

Estic convençut que en Donaire continuarà sent políticament actiu. "Penso que la política 2.0 es fa des de fora de la política" deia avui en un twit que jo no comparteixo gaire. I precisament perquè no comparteixo l’asseveració lamento la seva retirada parlamentària. A CDC els interlocutors 2.0 semblen garantits, però a ERC només hi ha el Pere Aragonès (el sr. Benach té un paper massa institucional a la Presidència del Parlament) que tampoc seria un referent en aquests afers, i al PSC la Montserrat Capdevila que (i dit amb tots els respectes) està a anys llum d’en Donaire. I fora d’això, el no-res… Fora d’ells la política ha avançat, sent generós, fins a l’1.1 i encara en versió beta…

Continuarem discutint, amic ja-no-tant digital, però amb la teva retirada el país ha perdut un dels missioners de la política deliberativa. Potser ha estat precisament la soledat que comporta aquesta tasca, que t’ha fet marxar?

Sort a les noves aventures, sociata! ;-)

Desactiva els comentaris

Herrera i Camacho junts al Parlament

Divendres vaig ser al Parlament de Catalunya amb alguns companys de la JNC gràcies a les gestions del Josep Rull seguint un debat parlamentari. El primer sense unes càmeres, unes ones, uns cables i un televisor pel mig. I quin debat! El ple extraordinari sobre finançament!

Bé, fet i fotut no va ser pas un debat: el Molt Honorable President Montilla no en tenia gaire ganes i es limità a llegir un discurs que ja duia escrit d’avançada. Creguin-me: en cap moment de les intervencions de l’Artur Mas el senyor Montilla va fer una sola anotació sobre les interpel·lacions que se li fèien, i tampoc va ser capaç de contestar gairebé cap de les preguntes concretes del líder de l’oposició. Al capdavall això és un fet consubstancial a fer un discurs en playback: no tens capacitat d’improvitzar, cosa que ens condueix de nou a la causa de la lectura de les respostes preescrites. Montilla potser podria, remotament, ser considerat un polític de gestió (de mala gestió, però gestió al capdavall) però mai dels mais podrà ser un polític d’oratòria, diàleg, ni cos a cos.

[@more@]

Vist que Montilla no oferia un espectacle gaire digne de la cambra dipositària de la sobirania nacional de Catalunya, servidor es passà l’estona debatent via Twitter amb un dels polítics més 2.0 de l’hemicicle català: J.A. Donaire, a qui finalment tingué el goig de saludar personalment i, lògicament, observant l’entorn. Tal com marquen els cànons de la política dels països normals que Catalunya no és tenia assegut a la meva esquerra el diputat Herrera i a la dreta, un tros força més enllà, n’Alícia Sánchez Camacho. Això fou fins que decidiren protagonitzar un seguit d’escenes d’afecte que la càmera del meu mòbil intentà (amb poc èxit) d’enregistrar.

 

Diuen que la política fa estranys companys de llit. Suposo que ser conscient que t’enfrontaràs electoralment en pocs mesos encara les en fa més, d’estranyes…

 

Desactiva els comentaris