Petit despertar

Certament aquest espai porta molt de temps abandonat. Mesos, des d’abans de l’estiu. Ho ha estat per manca de temps, i també per cert esgotament, falta de creativitat i molts posts mai publicats perquè els trobava mancats d’estil. Però ho ha estat, sobretot, per desencís.

No els puc assegurar que això sigui un retorn de la producció pròpia a la catosfera (del món del microblogging i els comentaris a l’aterrassa.cat no n’he marxat mai), però avui paga la pena de reproduir l’editorial conjunt de 12 diaris catalans (La Vanguardia, El Punt, l’Avui, El Periódico, el Diari de Girona, el
Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió7, El 9 Nou, Diari de
Sabadell i Diari de Terrassa) :

Després
de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres
tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu
prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre
sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del
2006 pel Cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent
encapçalament: "Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els
ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a
sancionar la llei orgànica següent". Serà la primera vegada des de la
restauració democràtica de 1977 que l’Alt Tribunal es pronuncia sobre
una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació
és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal
Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una
quarta cambra , confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts
Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.
Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no
obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen
el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez
Tremps), està recusat després d’una espessa maniobra clarament
orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto
García-Calvo), ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre
continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a
conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la
renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez
Zapatero com el "cor de la democràcia". Un cor amb les vàlvules
obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui
lliures de soscaire o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que
està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al
tribunal -un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions
aquest s’ha mostrat a si mateix-no farem més al·lusió a les causes del
retard en la sentència.

La
definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut , amb la
consegüent emanació de "símbols nacionals" (¿que potser no reconeix la
Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i
nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana;
l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre
l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més
evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part
significativa del tribunal sembla que està optant per posicions
irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que
tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser,
lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No
ens confonguem, el dilema real és avenç o retrocés; acceptació de la
maduresa democràtica d’una Espanya plural, o bloqueig d’aquesta. No
només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa
dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la
pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que
podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre
l’Estatut en un veritable tancament amb forrellat institucional. Un
enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el
seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant,
no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular
contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la
societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).
L’Alt Tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència
espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que
van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys
setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat,
plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i
confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les
costures més rígides del vell Estat-nació. Estan en joc els pactes
profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la
història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar
un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel
romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.

Hi
ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha
alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver
de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat
catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició
cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir
una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus
impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la
transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la
internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la
capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que
el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea , una llengua que en
lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu
escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per
descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat
d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva
dignitat; convé que se sàpiga.

Som
en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el
Constitucional decideixi atenent a les circumstàncies específiques de
l’assumpte que té entre mans -que no és si no la demanda de millora de
l’autogovern d’un vell poble europeu-, recordant que no existeix la
justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la
qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a
recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a
referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables
contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic,
per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les
contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada
a assistir impassible al menyscapte de la seva dignitat. No desitgem
pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges,
però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement
de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un
finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les
infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment
plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari,
la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una
societat responsable.

Quant a mofa

Fill de la Terrassa dels 80. Nascut en el sí d\'una família treballadora. Llicenciat en física per la UAB i mileurista de professió. Cursant un doctorat en Enginyeria Òptica a la UPC. Fotògraf vocacional frustrat. Catalanista per sentiment i raó. Apassionat de l\'esport però amb pànic a les alçades i poca destresa amb una pilota als peus. I alguna cosa més que ara com ara no tinc gaire ganes d\'escriure...
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.