De trens, olimpíades i puteria

Darrerament torno a tenir la sensació que els opinadors i analistes de la cosa mediàtica presenten símptomes de retinosi pigmentària: hi veuen bé al centre del seu camp de visió, però han perdut la visió perifèrica. Si no, no m’explico com carai no s’adonen de què va en realitat tot això de muntar uns Jocs Olímpics d’Hivern i concretament amb la candidatura aragonesa. De fet, però, és un tema crònic: tampoc se’n van assabentar gaire durant l’Expo de Zaragoza.

Organitzar grans esdeveniments aporta inversions directes i el potencial d’obtenir-ne d’indirectes derivades de posicionar la ciutat o regió al món. Si el governant és prou espavilat intentarà canalitzar aquest potencial i en el supòsit que sigui un polític amb la capacitat que seria desitjable d’un governant (cosa no sempre garantida) cercarà que les inversions li dónin un rendiment econòmic sostingut al seu territori (suposo que no cal dir-ho: en cas contrari cercarà un rendiment electoral a curt termini).

Feta la innecessària prèvia, quin interès pot tenir una ciutat com la capital aragonesa a coordinar-se amb el llogaret de Jaca en aquest intent d’obtenir uns Jocs Olímpics d’Hivern vistos els clamorosos fracassos de les set (sí, com els pecats capitals) fracassos anteriors? Què hi guanyaria una Zaragoza que veuria com les competicions de neu es farien a molts quilòmetres i que les "indoor" es celebrarien a l’ara tant esmentat poble més famós per portar el mateix nom que una cançó de Manolo Escobar? Celebrar les cerimònies d’inauguració i clausura i capitalitzar la potencialitat econòmica que comentava al principi. Una obvietat més que escric en aquest article, deveu pensar. Doncs encara n’escriuré una altra, d’obvietat, però resulta que és aquella que deslloriga la meva queixa de les primeres ratlles. Cap on poden els senyors Iglesias i Belloch canalitzar el posicionament mediàtic i econòmic? Cap al projecte conegut com TCP, aquella perforació insostenible tant atenent el criteri mediambiental com l’econòmic per dessota del massís dels Pirineus per tal d’encabir-hi trens de mercaderies provinent des dels ports d’Algeciras i València que recorrerien 700 quilòmetres sense donar servei directe a cap port i guanyant alçada amb un cost energètic descomunal.

[@more@]

Si acceptem l’exposat fins ara hi és consubstancial acceptar que l’entrada a la cursa olímpica de Barcelona afecta la situació. I en preguntar-se com és quan ens endinsem en l’excitant món de la conjectura, els supòsits, les anàlisis i les pseudo-anàlisis. Jo també faré la meva (la meva "què" decidiu-ho d’entre les categories anteriorment exposades). Evidentment per fer-ho cal prendre alguna premisa, en el meu cas la següent: la puteria. I la clau és que el nivell d’aquesta qualitat en els polítics catalans i els espanyols presenta una diferència abismal en "favor" dels darrers. Vegem com crec que pot evolucionar la situació:

Escenari 1.- El COE decideix presentar la candidatura de Zaragoza-Jaca-Pirineos i aquesta guanya. Na Maleni, n’Iglesias i en Belloch dónen l’impuls definitiu al projecte de la TCP aprofitant l’embranzida publicitària dels Jocs. (En aquest escenari la presència o no de la candidatura de BCN no té cap trascendència).
Escenari 2.- El COE decideix presentar la candidatura de Zaragoza-Jaca-Pirineos i aquesta perd. Iglesias i Belloch fan el ploricó i exposen el greuge que els ha suposat la competència interna de Barcelona, que els ha debilitat la candidatura. Com a mesura compensatòria el govern central i na Maleni dónen l’impuls definitiu al projecte de la TCP.
Escenari 3.- El COE decideix presentar la candidatura de Barcelona i aquesta guanya. L’argument basat en les grans inversions rebudes per Barcelona és aprofitat pels aragonesos per a reclamar mesures compensatòries ja que de ben segur si s’hagués optat per defensar la seva candidatura aquesta hauria guanyat i s’hauria endut les inversions. Aprofitant aquesta carta es dóna l’impuls definitiu al projecte de la TCP.
Escenari 4.- El COE decideix presentar la candidatura de Barcelona i aquesta perd. Faci’s un refós de les conseqüències exposades en els escenaris 3 i 4.

I mentrestant què farien els polítics catalans? En qualsevol dels escenaris exposats treballarien amb els estàndards europeus de duresa i seriositat, sistema demostrat altament ineficient davant els nivells de puteria dels polítics espanyols.

I ara diré allò tant superb (ja que m’acusen de ser-ne molt als comentaris de l’aterrassa.cat) de: i si no… al temps!

Quant a mofa

Fill de la Terrassa dels 80. Nascut en el sí d\'una família treballadora. Llicenciat en física per la UAB i mileurista de professió. Cursant un doctorat en Enginyeria Òptica a la UPC. Fotògraf vocacional frustrat. Catalanista per sentiment i raó. Apassionat de l\'esport però amb pànic a les alçades i poca destresa amb una pilota als peus. I alguna cosa més que ara com ara no tinc gaire ganes d\'escriure...
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.