>
L’any 2007 a Catalunya més de
tres-cents mil pisos estaven buits. Òbviament no van aparèixer de cop i
volta sinó que es van acumular al llarg d’una dècada, però tot i això
semblava que gairebé ningú notés l’extraordinari decalatge entre oferta
i demanda. Tancant els ulls a l’evidència i fent allò tant humà de
veure només el què es vol veure, la bombolla immobiliària va anar
augmentant. Ara tots sabem com acaba la història. Aquesta breu crònica
d’una mort anunciada ve a tomb per il·lustrar l’actual evolució de la
participació política.[@more@]
Eleccions rere eleccions veiem que tothom
hi guanya (alguns amb més raó que d’altres) però que cada vegada més
paperetes resten a les 8 del vespre sobre les taules en comptes de dins
les urnes. Tots, absolutament tots els partits polítics hi fem esment
la nit electoral i també al llarg d’un parell o tres setmanes després,
però llavors es constitueix el Parlament i els diputats (o regidors)
ocupen els seus escons proporcionalment als vots obtinguts respecte el
total de vots emesos i no del total possible, i la feina es continua
fent de la mateixa manera. L’electorat està cada vegada més allunyat de
la política però les dinàmiques es mantenen, augmentant a poc a poc el
desfasament, fins que arribi el punt en què el sistema ja no sigui
sostenible. La bombolla política està ara mateix molt inflada i aquells
que aspirem a representar la ciutadania i servir-la en un sistema
democràtic no podem permetre que això continui així. Igualment la
ciutadania tampoc pot permetre’s no sentir-se representada als seus
òrgans de govern.
Com en la bombolla immobiliària hi ha
responsabilitats, o irresponsabilitats, pels dos costats: el qui
concedeix crèdits fàcils i arriscats, en base a una valoració poc
científica dels actius, indueix a l’endeutament massiu sovint amb
estratègies comercials que ratllen, sinó superen, l’engany. I el qui
creu tenir una capacitat d’endeutament superior a la real
assessorant-se únicament per algú que no deixa de ser un venedor (de
crèdits) és, com a mínim, un il·lús. Traduït al context polític podríem
dir que les maniobres dels grans partits polítics, amb grans
escenificacions i missatges creuats altament contradictoris i dels
quals resulta difícil discernir la veritat desmotiven, però alhora el
ciutadà responsable hauria de recordar que els eslògans sobre la
igualtat dels polítics i el menyspreu vers ells només poden ser certs
en la mesura que li siguin aplicables també al conjunt de la societat:
el polític no és un ens abstracte vingut d’un món llunyà amb unes
connotacions morals, ètiques i culturals absolutament diferents, sinó
que és una persona sorgida de la mateixa societat que aspira a
representar, que ha estudiat a les mateixes escoles, viscut als
mateixos carrers, llegit els mateixos diaris… De fet, parlar de
polítics i societat com a dos cossos independents ja és un error.
Malauradament massa sovint els mateixos polítics han (o hem) promogut
aquesta falsa dualitat i inflat així la bombolla que vivim tots plegats.
Ciutadans
de Catalunya, no permeteu que us decebem més: reclameu-nos solucions,
expliqueu-nos problemes, atureu-nos pels carrers; Exigiu-nos que
complim amb el compromís contret en assumir una militància política. La
societat catalana no es pot permetre de cap manera una democràcia dèbil
o, quan la bombolla esclati, ens trobarem tots lligats al poder de
quatre gats.
